Son les quatre de la matinada, un dia indeterminat de 1962, i a la casa de la Plaça Calvó el silenci és absolut. A la cambra, Mossèn Ballarín -assegut en un balancí- i José Antonio Coderch -dins del seu llit- donen la conversa per acabada. Coderch ha anat aprofitant els buits de la conversa, que en general no va mai d'arquitectura, sinó d'ètica, moral, religió, o temes semblants; per anar rumiant.

Quan el mossèn marxa, Coderch segueix al llit, però no dorm, comença a donar-li voltes i voltes al projecte que té entre mans.

Fa servir uns paperets de mida molt petita, que li caben a la butxaca de la jaqueta. Els dibuixets son críptics però estan plens de significat, no hi ha indicacions gratuïtes. Només els que el coneixen bé, com Jesús Sanz, saben interpretar allò i desenvolupar-ho.

 

Anys abans, en un solar propietat de la família, el pare de Coderch li encarrega la construcció de dues cases iguals, una per a ell i una altre pel seu germà. José Antonio tria la que ocupa millor posició, donant a la Plaça Calvó, i a més projecta una cambra per a ell mateix en la cantonada del primer pis. Però no aprofitarà gaire aquestes condicions envejables. Tapiarà la finestra que dona a la terrasseta de la cantonada, i l'habitació podria ser un espai perfectament interior. Ocupant el lloc central, un llit individual és una mena de centre de control d'activitats per a l'arquitecte.

 

El seu fill Pepe ho recorda així:

En su habitación había una mesa de dibujo, con una tele encima. Allí nunca dibujaba, consideraba que era el soporte ideal para la tele. Por ejemplo, cuando había partido de futbol, en los balancines podían estar Ballarín y Santos Torroella, y al pie de la cama, en el suelo, los niños. Y escuchaba música en la cama, el equipo bueno lo tenía en la mesita de noche.

 

Ara son les vuit del matí, quatre hores d'estar barallant-se amb el projecte, Coderch decideix que és el moment de dormir. Els fills s'han aixecat fa estona i s'han preparat per anar a escola. Com que el pare encara està despert, la mare els fa entrar a la cambra per acomiadar-se.

A la seva filla Ana li va quedar gravada a la memòria la imatge del paisatge després de la batalla: el terra de la cambra ple de boles de paper rebregades, però tot el llit ocupat per una col·lecció de petits fulls, disposats curosament, amb el projecte preparat per a ser desenvolupat a continuació en l'estudi de baix.