Ara sabem que els boscos pensen. És a dir, que els seus elements es relacionen i reaccionen enfront de canvis del seu entorn. Però quan Bateson (1904-1980) ho va proposar als 1950s va ser tota una novetat. Amb aquesta idea feia confluir la cibernètica amb l'ecologia, dos camps, entre tants d'altres, en els que va ser pioner. Com a resultat dels seus llargs anys de treball ens ha deixat (només?) dos llibres. Dos llibres i mig, de fet, amb el que va acabar de recopilar i escriure la seva filla Mary Catherine.

Es podria pensar que Bateson era un investigador polièdric, de molts interessos. Jo en canvi en tinc la impressió contrària. Crec que la recerca de Bateson va ser una de sola, i que va anar usant en cada moment del seu desenvolupament l’instrument necessari per comprovar les seves hipòtesis. A la pregunta de qui va ser Bateson, la millor resposta que se m’acut és “una persona amb una visió unificadora de les coses”. Però el que fa Bateson important és, més que no pas la visió, el coratge per perseguir-la. Una de les grans lliçons de Bateson és la de no adaptar la seva recerca a unes estructures de coneixement donades, expressades en els diferents departaments universitaris, sinó en inventar-se el seu propi recorregut vital i intel·lectual.

Entenc Bateson com una qüestió de ressonància. El meu interès per ell és una ressonància. No ho podria explicar d’una manera més exacta. Penso també que la seva recerca és la de la ressonància definitiva: "The pattern that connects”, la famosa expressió de Bateson que resumeix l’objectiu de la seva recerca, potser sigui també l’únic objectiu que valgui la pena perseguir en arquitectura.