Ascendim pausadament les escales que ens conduiran fins al capdamunt del turó. A dalt, dominant el paisatge, se’ns descobreix de forma subtil però decidida la capella. Tot ho veu, tots la veuen.

 

La façana principal ens acull al arribar. Ens obre les seves ales, com abraçant-nos cordialment, tot mostrant amb contundència la seva actitud. Es tracta d’un edifici viu. Un animal que es mou, palpita, respira...

 

Línies, arestes i corbes juguen de forma desenfadada al voltant dels murs que contenen l’espai. A sobre, com si es tractés d’una immensa closca protectora, aterra del seu vol la coberta de formigó. Un contrast buscat que afegeix intensitat a l’escena. Tot descansa en un equilibri fràgil, amb la sensació que en qualsevol moment aquesta calma pugui desaparèixer veloçment. Estem relaxats però alerta.

 

Voregem els seus volums encuriosits. Palpem amb la mà pertot, com qui per primera vegada aprèn a llegir sense els ulls. Titubegem en entrar i finalment ens decidim a fer-ho. Punt i apart.

 

És a dins on copsem la veritable magnitud de l’espai. Se’ns descobreix un univers contingut, un món sencer dins una capsa de llumins. El que abans pesava esdevé lleuger, tot sura detingudament. El sostre es desprèn dels murs per deixar entreveure una fina franja de claror. Ara sí, la calma i el repòs s’apoderen de la situació. Ningú diu res, l’espai parla per si sol.

 

Una dansa harmoniosa de llums, colors i ombres penetra els gruixuts murs fins al mig de l’estança banyant aquelles superfícies en les que es detura. Tot i complex no se’ns fa difícil de comprendre el que ens envolta. Segurament no arribem a abraçar la totalitat de l’essència del lloc, però segurament no és d’això del que es tracta. Simplement fluïm amb ell. Persona i espai es fonen en un únic element comú. Un indret capaç de descobrir-nos un món amagat.

 

Fer-nos desaparèixer per poder-nos tornar a trobar.