En mig del, quasi, no res veus un edifici petit, cridaner, estrany i de forma pura. T’hi acostes. Creues una balla metàl·lica de torsió simple i ja hi estàs davant. Una rampa de formigó prefabricat, separada de la façana, es condueix a una tarima rectangular, també de peces grans formigó prefabricat.

 

És de dia, i el contrast del sol exterior sumat al reflex de les impecables façanes de policarbonat, no et deixen veure l’interior a través de la única obertura de les façanes.

 

Creues la passarel·la de rel·liga d’acer galvanitzat i entres a un espai que sorprèn i contrasta molt amb la inicial fredor i sobrietat exterior. Per fora tens la impressió d’un edifici pur, simple, hermètic, llèping i, fins hi tot, repel·lent. Però un cop dins tens la sensació de no estar dins del continent de les façanes sud. Tot i tenir les mateixes peces de formigó del terra, o molt similars. Tot i tenir policarbonat per l’interior de les mateixes façanes, o molt similar, és tot molt diferent, completament diferent. Per arribar a veure el policarbonat, imponent a l’exterior, aquí et distreu abans, l’estructura de bastida, els tubs de poliuretà de la instal·lació elèctrica, les rel·ligues, el mobiliari, els objectes diverses. Veus tots els cables, tubs, elements estructurals, cargols... Si per fora sembla una casa fruit del dibuix d’un nen de 3 anys, per dintre sembla tot absolutament caòtic. Ho veus tot, des de la porta ja pots veure tots els espais: lavabo, cuina, altell d’instal·lacions, coberta (amb els seus centenars de femelles, i volanderes metàl·liques que pressionen centenars de llistons de fusta bilaminada), veus els taulers de OSB de les façanes nord, veus tots els mobles, amb totes les coses que hi ha dins... Veus un gronxador... Però veus tantes coses que et sens camuflat i acollit.