Ens trobem a l’any 1959 al desè Congrès d’Arquitectura, aquest cop a Otterlo. Les grans figures de l’arquitectura moderna, però, ja no hi assistiran. La seva arquitectura racional, plasticista i maquinicista, la veneració de l’objecte com unitat autònoma i la seva repetició incessant de la ciutat funcional, segregada, amb una homogeneïtat incapaç de generar referència i un espai entre volums residuals està en crisi. L’arquitecte com a salvador omnipotent de la societat deriva en utopia, tan sols ha aconseguit desvincular-la, crear distància. És l’hora doncs de revertir la dinàmica, és l’hora de recuperar l’arquitectura per les persones, de matar el pare, és l’hora del “by us, for us”. És l’hora del Team X.

Aldo van Eyck proposa un concepte heraclià de dualitat aplicat en una ciutat contínua i complexa, feta de relacions i reciprocitats. Ferm defensor de l’espai intermig, intersticial, com a generador d’activitat. Tot allò que es troba entre dos móns és susceptible d’esdevenir actiu i provocar intercanvi. Un extrem no existeix sense l’altre, l’interessant és quan es troben i aquesta trobada activa l’espai. Un eclipsi n’és la metàfora: quan dues forces com el sol i la lluna entren en contacte, i els seus cossos coincideixen, al seu voltant s’aprecia una aureola de llum, l’essència de l’intermig; és el sol, però no crema.

Una ciutat laberíntica, però també clara. Una unitat que genera un conjunt en un sistema. Un sistema obert que permet una interacció entre unitats. Unes unitats prou indefinides per a què els usuaris se n’apropiïn i estimulin la seva imaginació, prou flexibles perquè s’adaptin a cada usuari. La seva extensió no té límits, la seva diversitat dins el propi sistema tampoc. Els límits entre conjunt i unitat es difonen, entre casa i ciutat no hi ha diferència. El lloc no es defineix per la seva arquitectura sinó per les seves relacions. L’arquitectura tan sols és l’element generador de l’activitat, allò que reactiva i crea les condicions adequades, l’espurna, la referència latent, mai agressiva.

La forma de la ciutat limita la societat? L’arquitectura limita les persones? Qui domina a qui? Què fa comunitat? Qui genera el motlle de què? “Si la sociedad no tiene forma, ¿cómo pueden construir los arquitectos su recipiente?”

La dicotomia entre allò físic (la construcció) i allò intangible (les idees, les relacions). La dualitat insuperable, el cos i la ment. Tanmateix, difícilment una existirà sense l’altra. Requerim d’un marc físic per establir-nos i reafirmar-nos com a persones, un espai per poder establir una xarxa de relacions i interaccions que ens englobin dins d’una comunitat. Una arquitectura dual. Allò intermig.