I si no en van, en convertible, en cotxe Dymaxion o en tren penjat: tots formen part del món, nou a mitjans del s.XX, de bars, Hi-Fi, cinemascop, anuncis lluminosos, blocs d’oficines amb mur cortina, vida nocturna i velocitat (1959) anunciat pels futuristes que Banham va dur a l’apoteosi a partir de 1955, per desesperació del Pevsner que dirigia la tesi d’aquell historiador de l’art amb formació d’enginyer; i tots també circulen pels molts textos d’alt voltatge i títols sovint paronomàstic, sempre retòric —amb significacions múltiples boicotejades sàdicament en traduccions de falsedat visible i infinita— on va ocupar-se d’arquitectura; que és, de les diferents tradicions des d’on es pensen edificis, la culta, on el refinament és constituent des del 3.000 a.c. (1962) i els processos de pensament i la seva geometrització funcionen com els del llenguatge de patrons d’Alexander (1986); només una d’aquestes tradicions, no l’única ni moltes vegades l’adequada, perquè Nanuk i Fuller fan iglús i cúpules que són funcionalment, materialment i estructuralment preferibles als que faria cap arquitecte, més ben condicionats i bells i espacialment més hàbils (1988). Una tradició que ha de renunciar a la monumentalitat de la massa, que en el passat havia semblat imprescindible, perquè l’alt nivell de condicionament possible amb la tècnica de les instal·lacions n’ha eliminat la necessitat (1962), però que pot renovar esquemes antics entenent que els edificis es munten amb peces on és viable i val la pena estar, i amb elements de circulació de persones, informació i fluids, constituïts uns i altres per combinacions d’estructures i instal·lacions (1969). I una tradició on la qualitat resulta d’accentuar definició i essència: els edificis industrials d’entramat de formigó de A Concrete Atlantis passen de tolerables a nobles —a gran arquitectura— per la proporció i el detall (1986); Fiat Lingotto, perquè hi viu la història (1985).