Estimada,

 

He de dir-te que avui estàs encisadora: el cel blanc plujós i la humitat augmentada del ambient t’escauen. Mirar-te em fa viatjar en el temps, em dibuixa el teu paisatge típic antic, sovint brut, mullat, preservat, que apareix a les postals que tant t’empenyes en vendre per tot arreu. Qué maca, qué tètrica quan et poses el vel de la boira intensa… però que mentidera ets.

 

El teu interior no té res a veure amb el que mostres. Has estat buidada, reformada, repensada i reconstruida mil vegades per dins. Ja has oblidat qui eres, ja no saps qui ets. El teu ser s’ha quedat reduït a la façana i no puc distingir què hi ha d’autèntic en tu. Si per tu fos, ja hauries mort fa molt temps però t’han conservat la b(v)ellesa per ser un destí turístic, un aparador, un parc temàtic, un escenari preparat per al següent acte.

 

Em transmets tristesa, però m’atraus. Sé que tornaré a tu quan hagi marxat, almenys, abans que el mar se’t mengi definitivament.

 

Bona sort, Venècia