Saps que és primavera, els ametllers estan florits. Has deixay el cotxe en una gran ondulació del paisatge, el paviment t'hi ha guiat des de l'exterior. Enrere queda el petit turó resseguit pedra a pedra, en forma de pensament, recargolat, que et porta al cel en la distracció. Camines, prudent, buscant si realment et trobes en aquest espai tant apreciat pels forasters i desconegut pels residents. 

​

El silenci arriba en planta triangular, aguantat per una gran creu i perforat per la llum. Et preguntes i l'han abandonat, si està a mig construir, o si sempre ha sigut així. El temps s'ha aturat; en forma de lloc, paisatge i edifici. T'imagines per uns instants el transcurs de la cerimònia tal com els arquitectes desitjaven; el cotxe fúnebre apareixent sota les tres obertures monolítiques que semblen obrir camí de manera tant espontània. El Mossèn, apareixent de forma teatral rere la porta circular rotatòria, mentre els assistents evadeixen preocupacions davant el ritus de la mort.

Una promenade que talla en Zig-Zag fins a les bores del riu Anoia, una zeta rectilínia proposada al concurs, que com en tots els seus projectes, va seguir evolucionant a formes sinuoses, recreant un descens de l'acròpoli amb un aire biomòrfic com en les pintures de Miró. No en forma de carrer sinó de recinte, tapat per les copes dels arbres i retallat pels prefabricats de formigó on s'insereixen els nínxols. Capitells que responen a línies invisibles del desplaçament de terres, un subtil gest de complicitat amb el Park Güell.

​

Acollidora i envoltant, l'atmosfera reposa sobre un paviment de formigó en massa on taulells de fusta semblen lliscar riu avall, atrapant un moment temporal que contraposa amb el balanceig continu dels arbres, del temps i de la vida.

​

CAPTATIO BENEVOLENTIAE