En la melosa tarda de setembre,

l’Escola Superior d’Arquitectura

és un vestíbul buit creuat pel sol

que ja s’inclina cap a l’horitzó

des de les pistes blaves de la tarda.

Obro el portal de vidre

i, en els graons de granit gris,

el cel, fet de llunyanes transparències,

escampa damunt meu

una luxosa soledat d’antany.