El mestre Carles Martí Arís al llibre “Silencis eloqüents” situa a Jorge Oteiza (Orio 1908 - Donostia 2003) al nivell de tòtems de la cultura del segle XX com Mies Van der Rohe, Rothko i Borges com referents de la creació a partir del silenci.  Silenci que en l'obra d'Oteiza s'aconsegueix amb la desocupació de l'espai.

L'obra escultòrica del basc va obtenir el reconeixement mundial l'any 1957 amb el gran premi d'escultura de la IV Biennal de São Paulo, però això només era una foto fixa del seu veritable assoliment: el “propòsit experimental” que va desenvolupar entre els anys 1955 i 1959, des de l'escultura expressiva fins a l'abstracció màxima amb la desocupació de l'espai. La matèria desapareix i només queda l'espai buit. El procés es va tancar i va abandonar l'escultura per dedicar-se de manera polièdrica a la teoria, a la poesia, a l’educació... també a l’arquitectura.

Les seves col·laboracions amb l'arquitecte Saénz de Oiza són paradigma de fusió d'art i arquitectura, des de la basílica d'Arantzazu fins a la seva pròpia casa-Museo en Alzuza. La seva escultura continua inspirant arquitectures. la seva actitud envers el paper de l'art continua marcant el camí: quan ens deia que “el arte no es para los museos, es para el hombre...” mentre es colpejava el pit, ens estava dient que l'arquitectura tampoc és per els museus ni les fotos fixes, mortes, és per les persones, vives, que ens transformem sota els seus espais.

​

Amb motiu de la gran exposició a la pedrera que enguany ha retrobat de nou a Oteiza amb Barcelona (dues dècades desprès) vam organitzar una visita per estudiants d'arquitectura de l'escola, que vaig tenir el plaer de guiar. L'èxit de la convocatòria, va fer palès l'interès que desperta i la vigència del seu llegat, viu, en les noves generacions.